QUE CAP IMPERI ENS ALIMENTI DE FANG 

Se’m fa impossible no posar-me al lloc dels presos polítics que són a la presó, - com si empresonar a algú no fos, realment, un acte de violència tan implícita com explícita, - i normalitzar l’opressió viral i psicològica que està exercint l’imperi de la llei contra tot tipus de persones. 

La presó no és un divan on descobrir els marges de la saviesa per sortir de la caverna i reconduir la vida; la presó és un mitjà claustrofòbic, violent, on la penitència és la lliçó que els perduts han d’acceptar per ser lliures.

De la Grècia Antiga fins a l’actualitat, la violència ha tingut una funció redemptora decisiva que ha construït amb el pas dels segles canvis en la nostra manera de comprendre el patiment, la mort i les revolucions socials. Amb l’empresonament dels Jordis i dels consellers escollits democràticament pel poble, l’estat s’ha valgut una vegada més de la pompositat del teatre de la crueltat on el sadisme es complimenta, a més, amb la detenció i la reclusió forçada, inoculant un ideari molt anterior a la constitució del 78.

La crisi de pertinença que genera en nosaltres el trauma de la violència i de l’empresonament, - tant el trauma físic com el trauma emocional - augmenta la bipolaritat entre la víctima i el botxí, entre qui imposa la llei i qui la pateix. Aquesta bipolaritat és una trampa que la història repeteix.

La violència s'instal·la, es queda i dorm amb nosaltres. Roman agitada, en una mena d’estat letàrgic, pesat i rabiüt alhora, i s’esforça per normalitzar una reiterada agressió física i emocional que ve de fora. Una vegada a dins nostre, a la violència li costa fer les maletes.

L’augment de la irritació, la dificultat per agafar el son o la labilitat emocional són algunes de les conseqüències de veure’ns fortament sensibilitzades per la violència. Acompanyades per les dures imatges que es van viure l’1 d’octubre, aquest procés de naturalització basteix la violència mateixa i s’interioritza en nosaltres en forma d’autoagressió. És així com la modernitat, amb el beneplàcit de les relacions humanes líquides i la híperinformació (també els ja coneguts bots) acaba per transformar la violència pública en una violència infecciosa, íntima, que irromp en la vida directa de persones. De forma punyent, Byung-Chul Han senyala que 'les tècniques de dominació també fan ús d’aquesta interiorització de la violència. S’ocupen de què el subjecte d’obediència interioritzi la instància de dominació externa i la converteixi en una part del seu ser'.

Tot plegat hauria de portar-nos a construir una mirada transversal i multifactorial de la violència, on tots els agents de canvi tinguessin el repte de convertir l’autoagressió en salut preventiva, en autoconeixement, i en ganes de compartir no solament la lluita sinó també la capacitat que tenen les persones de cuidar-se. Que cap imperi ens alimenti de fang.